Los condones de Pocoyó

by Tina Paterson on 10.31.2011



Jesusito de mi vida tu eres niño Pocoyó ... Y así nació el nombrecito. Muy atinado por tanto el Jordi Évole preguntando por condones a semejante empresario modelo.

Lo más interesante de Salvados, es que se mete con bastante acierto en la boca del lobo del poder. Política, economía, ... y de los que circulan o viven mariposeando a su alrededor (incluso de sus oponentes u opuestos). Una boca que abren un poquito, para que pase esté cómico con ganas de desvelar las contradicciones de un país que aparece reflejado como poco maduro para preguntarse la mayoría de los asuntos de la realidad. Un país inexistente más que en lo cotidiano (no en lo real), y que ha cedido (si es que alguna vez los tuvo) sus derechos fundamentales como ciudadanos a una oligarquía chorizil, mientras se emboba cada día un poquito más...

Lo más doloso es comprobar que lo mediático, ya es completamente inofensivo (según de donde vengan los tiros). Vamos, que no hay opinión pública.
Aún así, Salvados lo peta en internet, ante todos aquellos que no quieren o no ven la TDT.

Jesusito de mi vida...
D.

www.tinapaterson.com

Elevator y Match

by Tina Paterson






Anuncios de Mario Sorrenti y Joseph Mazzaferro para el cognac Martell.
D.

No hables de futuro

by Tina Paterson


No hables de futuro
es una ilusión
Cuando el rock and roll
conquistó mi corazón. 

¿Loquillo+BancoSabadell?

Léelo de mano de sus autores los pavos de Contraindicaciones.
D.  

Hematocrítico

by Tina Paterson


”Cristo colando a sus colegas al partido ” (Il Cristo tifossi) Fray Angélico.
D.

Refrescante escapadita

by Tina Paterson



... y ligue de una noche.
D.

La boina

by Tina Paterson on 10.27.2011



Te añoro

by Tina Paterson



Vuelve pronto. Putilla
D.

Sonia Gómez Vicente

by Tina Paterson



Artista catalana.
Rematando su nueva web.

Foto de Alberto Barberá.
D.

Gas loop

by Tina Paterson



Untitled (gas loop) No 1 by Ariel Schlesinger.
Visto en T&T.
D.

Cooking Box

by Tina Paterson on 10.26.2011



“La voz de la cocina” (2010) es un proyecto de creación que propone una relación íntima entre nuestra experiencia afectiva y la cocina como forma y práctica de la alimentación, incidiendo en su expresión narrativa, su dimensión poética y su relación geo-contextual.
Mientras cocinamos la cocina reproduce la grabación de los relatos de otras personas entorno a la cocina y su experiencia vital.
Vanessa Losada & François Winberg. Transdisciplinary artists, ecochefs & food designers.
Más en backtobasictank.blogspot.com
D.

La batalla de Madrid

by Tina Paterson


Un Documental / Danza de Fernando Baena Marianela León en el 75 aniversario de la Batalla de Madrid.
Presentación 4 de noviembre 2011 a las 19. en el locla de la CNT en Madrid.

Más info: nuestramemorianuestralucha.blogspot.com
D.

Revolución

by Tina Paterson



Vía Magnificent Ruin.
D.

The Lost Neon Signs of Las Vegas

by Tina Paterson








Las Vegas 1962 from Jeff Altman

El Neon Museum de Las Vegas
Vídeo vía Yorokobumag.
Más fotos jeckenzibbel
D.

Buenos días

by Tina Paterson on 10.25.2011



Las alegres mañanas que nos damos.
D.

Revoluciones Zombi

by Tina Paterson



Chris Jeon, norteamericano enrolado en las filas de los rebeldes libios.
Apunte: Las revoluciones zombis, guerrillas reaccionarias y guerras corporativas. Un nuevo perfil bélico en siglo XXI.Por Carlos García de Castro.

Durante el siglo XX se forjó una iconografía de La Revolución. En nuestra memoria colectiva se suceden bolcheviques tomando el Palacio de Invierno, soldados comunistas chinos caminando la Larga Marcha, milicianos españoles defendiendo el Valle del Jarama, partisanos italianos luchando contra el Eje a las puertas de la República de Saló, Stjepan Filipović en el patíbulo gritando ¡Muerte al fascismo, libertad al pueblo!, guerrilleros latinoamericanos agazapados en selvas, el Che, las milicias del Vietcong surgiendo de la nada en pleno monzón...Imágenes todas ellas de un tiempo perdido, la modernidad, que tras la caída del muro pasó para siempre. Un tiempo que, sin embargo, en la postmodernidad ha servido para generar una estética del relato revolucionario donde éste ha dejado de ser una herramienta de liberación para convertirse en una herramienta de dominio. La estética revolucionaria, cuidadosamente deconstruída y vaciada de su contenido original, se ha desplazado - por un acto apropiacionista -, desde el espacio de la resistencia al espacio del poder. El nuevo relato revolucionario es un standard repetible en cualquier tiempo y lugar donde sea requerido tumbar un gobierno, una plantilla que sólo necesita de unos pocos elementos: un puñado de "rebeldes" - a poder ser barbudos desaliñados ataviados de ropas militares y fusiles automáticos -, algunos extras que los jaleen, unas banderas, un par de discursos de lata aliñados con ecos de revoluciones pasadas y una cobertura mediática goebbeliana. Hijas de la castración revolucionaria y el triunfo del capitalismo corporativista a nivel global, nuestro tiempo ha visto "nacer" las revoluciones zombis, perversos epílogos de un mundo que pudo ser pero no fue, y que sólo sobrevive como marioneta bajo los hilos de su enemigo. Por ello, de ahora en adelante deberemos ser precavidos y sospechar de cualquier movimiento "libertador" que presente rasgos estéticos similares a los tradicionalmente atribuidos a "los rebeldes", porque en el tiempo actual la estética de la guerrilla es la cortina tras la que se esconden las guerras corporativas, idiosincrasia última del belicismo contemporáneo.

El Coronel Muamar Gadafi, tirano de los libios, ha sido asesinado este pasado 20 de octubre por una banda de mercenarios a sueldo de las multinacionales petroleras, que con dinero privado y público han protagonizado una guerra por el oro negro. Inversión que sin duda verán - las corporaciones, que no los Estados - rentabilizada a corto o medio plazo. Así, mientras Libia se sume en las tinieblas de la división - y ahora sí, quizás, la guerra verdadera -, el capitalismo internacional extraerá de pozos defendidos por ejércitos privados el ansiado crudo que Gadafi les tenía vetado, y con el que sin duda el déspota costeaba sus caras excentricidades.

Lejos - cercenado - queda ya el tiempo en el que el Coronel era recibido por todos los líderes mundiales. Hasta ayer, un Gadafi arrepentido de sus impulsos terroristas se paseaba alegre y seguro por las cortes occidentales cargado de regalos y lujo oriental. Pero el voraz consumo energético tiene sus exigencias, la máquina capitalista no se detiene, y el Coronel, viejo fósil de un mundo que ya no existe, tenía las horas contadas... La rueda de la guerra se puso en marcha y bajo el paraguas de la falsa guerra civil, que los medios han construido para una desinteresa opinión pública - con permiso de la ONU y bajo tutela de un Premio Nobel de la Paz - el poder del dinero decidió que el tiempo del Coronel había terminado.
¿Pero porque no atacar directamente como en el caso de Irak y crear toda una falsa guerrilla para una revolución zombi? Quizás porque las corporaciones capitalistas, ideólogas de esta guerra, no son un poder legítimo y ávidas de legetimidad recurren a las instituciones que aún poseen prestigio ante la opinión pública: la democracia liberal - representada por el binomio OTAN/ONU - y - curiosamente - el relato revolucionario, viejo enemigo de la democracia liberal.

No hace falta decir que el uso de fuerzas de falsa bandera y el camuflaje de intereses exógenos bajo la apariencia de intereses endógenos no es nada nuevo. La revolución zombi, que en Libia tiene el máximo y más patético exponente conocido hasta la fecha, es un artificio largamente gestado. De este modo, sucesos tales como el intento de desembarco en Playa Girón por un grupo de exiliados cubanos financiados y entrenados por EE.UU., el asesinato y golpe de estado contra Salvador Allende o la guerra de Irak so pretexto de la existencia de armas de destrucción masiva, son los precedentes cronológicos del simulacro que ha sido la guerra libanesa. Pero a diferencia de los hechos anteriores, en los que el poder capitalista mundial intervenía de forma más o menos abierta en determinados lugares, en el caso de Libia se ha montado todo un relato revolucionario, directamente arraigado en el ideal de las guerrillas comunistas de los cincuenta y sesenta, y se ha ofrecido una cobertura mediática diferente desde todo punto de vista. De cara al público se ha querido vender - afortunadamente con bastante poco éxito - la existencia de un verdadero movimiento de liberación y de unos bravos rebeldes que con entrega luchaban para liberar a los libios de la tiranía del coronel. Una película aderezada con anécdotas curiosas como la presencia, más mediática que real, del brigadista Chris Jeon, un americano que partió al norte de África a luchar con los rebeldes "porque molaba".

Llegados a este punto cabría preguntarse si el fenómeno de la revolución zombi: la guerra imperialista desencadenada por intereses comerciales escondida tras la cortina del relato revolucionario tradicional; viene para quedarse o no. Realmente hay muchos elementos que la delatan, para empezar una curiosa falta de imágenes de los acontecimientos que el cuerpo de Gadafi no logra llenar, la ausencia de portavoces reconocibles - y de discurso - o la inexistencia de grandes masas en movimiento, como demuestra el hecho de que las calles de Trípoli no se hayan abarrotado celebrando la "liberación" - tampoco se abarrotó la plaza donde los americanos derribaron en directo la famosa escultura de Saddam Hussein, tras el inicio de la ocupación -. Pero, por otra parte, el éxito conseguido y la carencia de un movimiento ciudadano contrario a la Guerra de Libia en Occidente, pueden hacer atractiva la idea de la revolución zombi a los ojos de los poderes económicos, quienes tras la guerra de Irak dilapidaron gran parte de la legitimidad de la democracia liberal.

Paradójicamente el relato revolucionario puede haberse convertido en un nuevo filón de legitimidad para el corporativismo internacional, ofreciendo un medio con el que continuar sosteniendo sus guerras por el control de los recursos naturales del planeta. Y todo esto en un momento en que las democracias se encuentra en horas bajas, acosadas en todo el globo por movilizaciones multitudinarias.

La guerrilla es ahora reaccionaria.



Tostado de Contraindicaciones.
D.

Rajoy presidente

by Tina Paterson



 Tras este ballenato, ahora si ya son invencibles.

Vía lovewilltearusaznar.tumblr.com
D.

Tomar la cultura

by Tina Paterson

Guillem Martínez: “L’Estat no ha de fer cultura” de Nativa (Vía Rubén Ramos)

Guillem Martínez parla molt fluix. “I no és solucionable”, m’avança. Tota una paradoxa, en algú que exposa reflexions tan estridents i punyents sobre la cultura espanyola. Autor dels llibres “11-M. Pásalo” (Debolsillo, 2004), “La canción del verano” (Debolsillo, 2007) i “Barcelona rebelde. Guía histórica de una ciudad” (Debate, 2011), es defineix com “més aviat llibertari” i anuncia que al maig editarà amb altres autors un volum que vol ser la carta de defunció de la Cultura de la Transició (a partir d’ara CT). Però anem a pams.

Dius que “La llibertat en una democracia és la seva cultura”. Perquè?

En un país no totalitari, el limit de la llibertat sempre és la llibertat intel.lectual: la cultura. La cultura estableix els límits del que pot fer un parlament, un ciutadà, un autor, un intel.lectual, un cantant…

Això no ho marca la política amb les lleis?

No. I si ho fa, és a través de la cultura. Per exemple, la Restauració va durar des del 1874 fins el 1931. En 24 hores va desaparèixer el marc cultural que impedia que la gent sortís al carrer; no només a proclamar la república, sino a fer una altra cultura. Aquell dia podies obrir les presons perquè el marc cultural i legal d’un empresonat havia variat. I el 15-M és un altre canvi de paradigma cultural. La idea restrictiva de llibertat va canviar en setmanes.

Ara no estàs parlant d’un canvi social?

Encara no sabem què és el 15-M. Són moltes coses, però, per sobre de tot, i el més important, és un canvi cultural absolut. La cultura de la transició ha quedat vista per a sentència i molta gent ja l’està condemnant a mort amb la seva vida quotidiana i els seus usos culturals. Passi el que passi, el 15-M ja ha triomfat: ha enviat a la merda un periode nefast de la cultura espanyola.

Et noto fins i tot més beligerant amb aquesta etapa que fa quatre anys.

Estic convençut de què tot el cànon cultural dels darrers vint-i-tants d’anys desapareixerà.

Qui se’n recorda ara d’algun autor de la Restauració? 

Ningú! Doncs, ara passarà el mateix. S’hauran de reescriure tots els ‘Babelia’ dels darrers 35 anys. I els llibres de crítica, que només primaven l’absència de conflicte. A partir d’ara es castigarà l’absència de conflicte. Una novel.la o una notícia que no tingui conflicte –i no parlo de militància, perquè el conflicte pot ser estètic– no tindrà cap interés. I penso que la música era el mateix: gent que accedia a l’èxit sense utilitzar el conflicte. El conflicte com a llenguatge és l’abecé de la cultura. La cultura ha de tocar els collons.

Parles d’Espanya com una excepció. A Europa no passa el mateix?

Aquesta és la teoria de la CT. Des de 1968 la cultura s’ha desarticulat a occident. La cultura va deixar de ser una opció beligerant per passar a ser una regió de l’oci. Però Espanya no va accedir al 68 i aquesta desarticulació de la cultura la va fer l’esquerra per facilitar un procés de transició. Es va pensar que desarticulant la cultura com a conflicte es podrien eliminar molts problemes. El resultat ha estat una cultura incapaç de parlar de la realitat, incapaç de plantejar conflictes i molt vinculada a l’Estat.

I no hi ha excepcions? Penso en el moviment musical del rock radical a Euskadi, fonamentalment alimentat per la idea del conflicte.

Sé que existeix, però el desconec. En tot cas, novel.les de conflicte no hi ha hagut. I la premsa durant gairebé 30 anys no ha exercit la seva funció, que és controlar el poder. Hem tingut productes culturals que donaven la raó a l’Estat. En literatura no hi han crítiques negatives i quan han existit s’han interpretat com el póquer d’una empresa contra una altra o contra una persona, no com un exercici de llibertat. De música no parlo perquè ho desconec, però Espanya és l’únic país que no té una gran revista de crítica literària com qualsevol altra llengua europea. No li cal perquè el cànon literari es marca a través del mercat i dels premis i honors de l’Estat.

I dels premis de la indústria.

Exacte: mercat i estat. Però el mercat és comú a tota Europa. L’estrany és aquesta vinculació de la cultura espanyola a l’Estat. Això no passa enlloc més. I el do de pit va ser l’11-M. Durant tres dies no va haver cap article a Espanya explicant què passava. La cultura, els diaris, els periodistes es veien amb el deure de protegir l’Estat i no amb el d’informar al ciutadà.

Ara diria que parles de mitjans de comunicació i no de cultura.

Parlo dels mitjans de comunicació com un exemple més de cultura. Els mitjans practiquen cultura i durant 30 anys han practicat una molt concreta: centralitzada, vertical i molt vinculada a l’Estat. Cal fer entendre que hem estat vivint amb una cultura que va renunciar a la beligerància l’any 76.

De fet, quan dius “la llibertat en una democràcia és cultura” i que “la gran aportació de les esquerres a la democràcia ha estat la desactivació de la cultura” estas denunciant que a Espanya no hi ha llibertat.

Segons els paràmetres de la CT hi ha hagut llibertat absoluta, però segons uns altres paràmetres cal parlar d’una democràcia tutelada, que no planteja problemes, fins i tot corrupte. Culturalment no era un país lliure.

Quina possibilitat hi ha de què l’Estat premïi el conflicte en la cultura?

Bona pregunta. Però et posaré un exemple: fa un any tres periodistes van rebutjar la Legió d’Honor de l’Estat francès. Van dir que la seva feina els impedia acceptar honors de l’Estat. Aquesta possibilitat culturalment no ha existit a Espanya. Aquí un periodista guanya més diners quant més aprop està de l’Estat. I quan més lluny està, menys periodista se’l considera: és més marginal, més amargat… Et diré més: no hi ha països amb tants premis nacionals com el nostre. Espanya té premis nacionals per tot. L’últim que s’han inventat és el de Periodisme Cultural. A França no existeixen o se’ls considera propagandístics. Els premis importants els donen col.lectius: de crítics, per exemple. A França, quan l’Estat es fica en cultura és foragitat. I s’ha ficat molt perquè el model espanyol és gairebé el francès. Però a Jack Lang no se li acudiria anar a actes on aquí els ministres van tranquilament.

Però el ciutadà ha d’estar orgullós d’un Estat interessat per la cultura?

A l’Estat mai li ha interessat la cultura. Ni a Pericles li interessava. I és molt perillós que l’intelectual pensi que comparteix interessos culturals amb ell. L’Estat del benestar té determinats deures: la sanitat, l’ensenyament… Però dubto que tingui la cultura com un deure. La cultura, en última instància, és un deure individual. És més, pots renunciar a llegir, a escriure, a escoltar música… I és més raonable això que esperar que se’t pagui per llegir o sentir música, que és el que passa ara. L’Estat no té cap atribució cultural. Pot contribuir en formació (en escoles, en ensenyar a llegir…), però dubto que hagi de formar actors, músics o escriptors. I dubto que hagi de portar una cartellera de teatre al meu poble perque jo accedeixi a la cultura.

Des de fa força anys es demana justament el contrari, que l’Estat arribi allà on el mercat no pot o no vol.
Aquesta és la gran trampa. A França van inventar una cosa terrible que es deia Ministeri de Cultura. Espanya la va adoptar molt ràpid i la va adaptar dins l’Estat del benestar. Però l’Estat no pot fer cultura: ha de fer escoles, hospitals… La Barraca, el grup de Lorca, no era de l’Estat. Era l’aposta d’un grup d’amics i feia el mateix que l’Estat: dur els autors clàssics als pobles. Els homes sempre fan cultura. Ara mateix nosaltres n’estem fent. Però no hem de convidar l’Estat a aquesta festa. I la fi de la CT suposa el final de la subvenció. L’Estat ja no té diners; per tant, s’ha acabat el monopoli cultural.

La segona gran contribució de l’esquerra a la democràcia no haurà estat deixar el poc que queda de la cultura en mans del mercat? I el mercat encara té menys interés per la cultura…
Crec que això ja és secundari, un cop han fet el primer. A la Barcelona dels anys 70, la cultura era principalment llibertària i horitzontal i la gran tasca de l’esquerra va ser imposar una cultura vertical i acabar amb aquell perill. Perquè si fas teatre horitzontal, literatura horitzontal i música horitzontal, el següent pas és fer política horitzontal. És a dir, sotmetre a crítica a l’Estat.

Quin partit creus han pres els artistes a la CT? Vist així, sembla que tots han acceptat les regles del joc: la subvenció, la no beligerància…

Coneixem Víctor Manuel i tota la seva obra, però no coneixem el Víctor Manuel que va rebutjar els premis. No puc posar exemples musicals, però jo no conec artistes problemàtics. En literatura, el tio més problematic formalment dels darrers anys és Roberto Bolaño. A Estats Units és molt valorat, però aquí és un marginal, un artista formalment conflictiu. I els companys el van ningunejar fins uns extrems… Li va costar molt arribar a poder viure. I parlo només de menjar tres cops al dia i pagar un lloguer.

Suposo que tot depén d’on posa cadascú el llistó de dissensió. Allò que jo veig com un indici de disensió a tu et pot semblar pur conformisme.

Ja no parlo de disensió, sino de beligerància, i no només política. Coneixes aquí algun grup homosexual beligerant com els que hi havia a Anglaterra?

Ara no caic, però recordo que quan Albert Pla tocava “La dejo o no la dejo” (la cançó on el nòvio d’una terrorista no sabia si tallar amb ella o no), molta gent es va posar en guàrdia. Allò era o no era beligerància?

En qualsevol cas, anava més enllà d’aquest model de cohesió on se suposa que només hi ha bogeria. En aquest cas el que hi ha és algú que diu: faré un objecte cultural i m’importa un pepino la seva repercusió moral i política.

Cal recordar que veniem del franquisme. Potser és humà que artistes i societat ens haguem apalancat en aquest model còmode i poc crític…

I tothom venia d’una època en què no existia la professionalitat cultural. Però ara veurem desaparèixer tots els tècnics culturals de l’Estat. I amb ells, tota una sèrie de pintors, d’escriptors… Tots perdran la seva feina. Ben aviat a un regidor de cultura d’un poble li costarà reconèixer un objecte cultural perquè amb el canvi de cànon cultural tota la seva cultura desapareixerà.

No creus també que l’artista és menys crític amb governs d’esquerra per por a fer el joc a la dreta? I això no és un tret característic de la CT: s’ha vist amb Blair a Anglaterra i ara a Estats Units amb Obama.
Ja que cites Estats Units, allà existeix el mercat, però no hi ha només una cultura: n’hi ha milers. Allà hi ha comunitats de 10.000 persones disposades a pagar perquè s’editi el seu llibre. Hem d’aspirar a això, a descentralitzar la cultura. I no ens hem de conformar amb dues cultures: la de la transició i l’altra. Hem d’aspirar a quatre mil comunitats diferents d’usuaris de cultura. No vull que això de la CT sembli un dogma. Jo només plantejo un punt de vista. Jo soc periodista: no aporto cap solució. Però, de fet, proposo trencar amb qualsevol dogmatisme: jo vull deu mil cultures paral.leles.

Fins i tot quan s’engresca amb un argument, el llença com un secret a l’oïda. Quan acaba de respondre, se li acut un exemple més. I llavors una puntualització. I una acotació al marge. Amb el xiuxiueig subversiu i la mirada fixa en l’interlocutor, crea un efecte hipnòtic semblant al de la serp d’”El llibre de la selva”. S’ha fumat cinc mitges cigarretes en una hora. Ahir va enllestir una feina en la sèrie de TV3 “Gran nord”. “Demà torno a fer de periodista”, diu amb l’eufòria del futbolista que porta tres mesos lesionat. Se’l veu amb ganes de tocar pilota. Ara, però, les regles del joc ha canviat.

“L’Estat ha llençat la tovallola. Ara l’únic que pot fer és prohibir-te fumar. Pot tocar els collons, però no pot fer política. La única que pot fer és donar la raó al mercat. I això fa”, diu. Està tan engrescat amb el 15-M que profetitza canvis imminents. “En cinc anys o abans hi haurà productes periodístics sorprenents. Tota aquesta gent que fa columnisme en blanc, humor en blanc, moralina en blanc, denúncia en blanc… Desapareixerà tota perquè hi haurà objectes culturals de debó: beligerants. Això és un canvi de paradigma i els canvis de paradigma són ràpids. I quan guanyi el PP s’accelerarà més perquè collarà més fort la cultura i farà el ridícul”.


Martínez reconeix que ha passat tants anys estudiant la funció de l’Estat en la cultura que ha descuidat l’observació del mercat. I aquest és el nou camp de batalla: “La bona notícia és que l’Estat no podrá dominar res, però ara el dolent serà el mercat. El mercat no dialoga i, com s’ha vist des del 2007, té una set tremenda. Hem de plantejar-nos com sobreviure amb dignitat com a lectors i com a creadors”. Però tot el sol que fa aquest matí, el seu entusiasme encara enlluerna més. “Espero que d’aquí uns anys un ‘pazguato’ pugui vendre cent mil llibres perquè una comunitat de lectors l’ha evaluat positivament; i que no hagi de sortir cada dia a la tele, que sigui el contramercat. Perquè quan estiguem abandonats al mercat necessitarem una indústria de la crítica que ara mateix no existeix”.

Què et fa pensar que una societat que va sortir del franquisme per entrar en una etapa críticament feble tindrà prou força per combatre una dictadura encara més salvatge com la del mercat?

No cal massa força per fer crítica literària. Aquest any he conegut gent de vint-i-pocs anys, grans consumidors culturals, que fan crítica de manera innata. Pots estar-hi més o menys d’acord, però tenen deu mil lectors que valoren la seva opinió. No sé com s’ho han fet, però han llegit el que havien de llegir. Han llegit poca literatura espanyola. No s’ha format a l’Estat: ni a l’ensenyança ni a la universitat. Tenen una cultura anglosaxona que els impedeix haver viscut la cultura de la transició. I em tenen fascinat.

A ‘Nativa’ s’ha apuntat què el problema de les polítiques culturals és que només responen als precs de la indústria i el creador i consideren la societat un subjecte passiu: el consumidor. Assumir que la societat té el dret i el deure de demanar una cultura, fins i tot generar-la, s’acosta a la teva idea de cultura horitzontal, tot i que no crec que els qui l’han exposat es plantegin encara aquest rebuig a les polítiques culturals.

El contrari a una cultura vertical i autoritària com la CT no és una cultura llibertària. És l’establiment, en règim d’igualtat o, al menys, de competència, de diverses cultures. És, doncs, una societat més lliure. Fins i tot culturalment. El paper de l’Estat en tot això? Hem d’aprendre a mirar l’Estat –l’Estat central, l’Autonomia, l’Ajuntament- amb cara de pòquer. I, sobre tot, quan fa polítiques culturals. Els Estats, de fet, no fan polítiques culturals. Fan polítiques. Quan fan cultura estan fent política i ideologia.

No creus que al 2045 podem estar no només penedits si no avergonyits d’haver cregut que era possible aquesta guerra de guerrilles i que, com havia de ser, el mercat haurà imposat una única cultura, la seva?

És clar. La CT ha estat un festival diari contra la llibertat d’expressió. Però el futur és brutal. Una de les proves de la seva brutalitat és la desaparició de la CT, la progressiva desaparició de l’Estat. En els darrers tres anys hem pogut veure que l’Estat fa dècades que no existeix més enllà del que el mercat necessita com a Estat. En tot cas, serà atractiu disposar d’una sèrie de cultures, d’aportacions culturals i creacions, que ens ajudin a veure la violència d’un món governat per la banca. Serà divertit veure que l’Estat no té un programa cultural, una agenda de temes, un límit de la llibertat, una autoritat que assenyali qui és freaky i què és cultura. I d’altra banda, què és la cultura? Guerra de guerrilles o música d’ascensor? En quina de les dues categories rau el ridícul i el fracàs que apuntes com a futurible?

Quan donem per acabada l’entrevista, el Guillem deixa anar: “Espero haver-te contagiat el meu entusiasme”. I recolzats a la barra del bar, mentre esperem per pagar les begudes, afegeix: “Saps? Hi ha una cançó d’Astrud que explica perfectament tot això de la CT: ‘Hay un hombre en España’”.
D.

Eine woche in der Küche

by Tina Paterson on 10.23.2011

Eine Woche Eine Woche Eine Woche

Un libro de recetas para sobrevivir al invierno en Berlín de Virginia Gutíerrez y Antonio Alarcón.
Dos emigrados en Berlín.
D.

Stéphane Bureaux

by Tina Paterson


La galette bluetooth: Une galette en apparence normale : pâte feuilletée et frangipane, qui cache une fève « chimique » des plus facétieuses. C’est en effet une mini gélule de bleu de méthylène (innoffensive bien sûr) qui colore à son insu la langue de celui qui la croque. Clin d’oeil au sang bleu, royal, et surtout une jolie blague que de prendre au pied de la lettre le terme « bluetooth ».


La barbe Alhala: La découverte de ce dessert sucré se fait en plusieurs étapes : il faut en effet briser l’épais bol en chocolat pour déguster son cœur de barbapapa.

La glace non radioactive:  L’objet est simple : de la glace enserrée dans un moule en chocolat. Une fois passé au micro onde, le moule fond mais pas la glace, inquiétant dessert…
D.

Danza clásica

by Tina Paterson

Motion Test Idea & Animation: Sam3 Music: Pump Up the Jam Sources: Madrid, Viena, Roma, Lisboa
D.

Videogame Box

by Tina Paterson

Teague Labs' latest device combines a side-scrolling classic with the simplicity of a plain cardboard box.

D.

Idan Hayosh (II)

by Tina Paterson


F-18 display (Lamps #10), 2007. Sound Installation.
Formation of high wattage lamps. The lamps' electric current sound is looped loudly through a sound system.

Untitled (Lamps #9), 2007. Sound Installation.
Formation of high wattage lamps. The lamps' electric current sound is looped loudly through a sound system.

AH64a display, 2006. Sound Installation.
Sound amplified ventilators are turned on and off (when in peak). the installation loops continuously.

F-16 display (version strobes), 2009. Sound Installation.
Formation of high wattage Strobe lights. bursts of of flickering light and electric current sound are heard and seen. Lamps are triggered by motion sensors.

CF-104 display, 2006. Sound Installation.
Portable generators are set to optimal performance. Humming noise is heard. ground is shaking.

SU-27 display, 2008. Sound Installation.
Cooking mixers and blenders are turned on by a motion sensor. The appliances motors are audio amplified.
 
SU-22 display, 2009. Sound Installation.

Idan Hayosh.
D.

Idan Hayosh (I)

by Tina Paterson









Pyrotechnics lecture (Lamps #15 - #19), 2011. performance. 10 min.

Idan Hayosh.
D.

Vascos

by Tina Paterson

- Orson Welles y los Vascos. - Vascos en Norteamérica.
Parece mentira que este pueblo aún no sea independiente.
D.

El fin de la Bestia

by Tina Paterson on 10.21.2011

Se acabó, por fin, una de las últimas instituciones que creó el franquismo y que ahí seguía anacrónica. Una institución con solera (cuarenta y tres años de historia), centrada en la violencia contra inocentes y denominada ETA
Sólo falta que se termine la monarquía y pasaremos página de una puta vez.

Qué aburrimiento.
D.

Levitación

by Tina Paterson on 10.19.2011

Tel-Aviv University demos quantum superconductors locked in a magnetic field (www.quantumlevitation.com). Premiers tests du skate à lévitation supraconductrice construit à l'université Paris Diderot-Paris7. Vía Yonkis. D.

Sólo sexo

by Tina Paterson on 10.17.2011



Toda la noche del sábado follando con un desconocido.
El éxtasis y el agotamiento te ponen en orden.
D.

Pepa Botella

by Tina Paterson

Otro alcalde de nombre Botella para Madrid.
 #nopodemosesperarmas.
D.

Embarazo 3D

by Tina Paterson


Cuadrados.
D.

Cirlot

by Tina Paterson on 10.14.2011


El arte como el hombre se debate entre dos grandes fuerza que lo solicitan: una es la belleza de la serenidad absoluta, la otra, la fascinación del abismo.
Juan Eduardo Cirlot
D.